Holes i Adeus
Com deia abans, Juny no ha sigut un mes exempt de visites! En primer lloc, va vindre Salva (si, otra ves...). Alguns pensareu “que wai”, altres “que pesao”... pero jo pense q penseu el q penseu, pa mi les seues visites han sigut sempre com un “xute” d’energia. Pq amb ell, m’agrada descobrir les ciutats, pam a pam, bes a bes, els 2 sota un paraigues. I clar, quan se’n va es una merda... pq he de retornar a autoconvencer-me q m’agrada aquesta “solitud”, q si... potser m’agrada, pero crec q nomes m’agrada pq se q d’aci un mes ha acabat. La diferencia es q quan esta ell soc felis d’una manera incoscient... i quan no esta, he de fer esforsos per ser-ho.
El dia q va arribar, vaig anar a Heathrow a per ell. Clar, Salva preferia q estiguera ahi, esperant-lo... i a mi no m’importava. Lo unic es q el viatget Egham-Heathrow
es fa en un bus urba q para en mil llocs, es pugen welos i weles (retardant soberanamente el trajecte, pero ole per ells! Ja m’agradaria vore a ma welo sent independent i pujant a un bus...)... i la guinda va ser, q el autobusero era novel i es va perdre! En el propi aeroport! Dioz meu... Val q hi ha 5 terminals, pero esta mes senyalitzat q el mon! Jeje... Be. Vaig arribar una mica tard, pero el vol de Salva venia amb un poc de retard... i ahi estava ell! Va ser un cap de setmana llarg i super-intens.
- El divendres vam anar al Windsor Great Park (on havia estat amb Priya), pq necessitava mostrar eixa meravella del mon a tothom q passara per Egham. Vam fer un itinerari distint, bordjant el llac (de mes de 7 km) per la dreta. Jo vinga a fer fotos, com una loca... a mi estilo... i va i de sobte... se me trenca la targeta de 2gb!!!!!!!!!!!!! AHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH!!! Quina rabia... i no me deixava formatar ni na de na... No sabeu q es aixo si no sou fotografs-adictes... Pero be, tenia 2 de 128 mb... i amb aixo he tirat... Eixe dia vam acabar sopant (de nou) al Pizza Hut... pq crec q salva si no, mor... nomes feia q fer cara de peperoni... i alli vam anar a pegar-se la farta padre.
- El dissabte, vam anar a London. Aquesta vegada volia ensenyar-li Notting Hill. Crec q vam passar tambe un molt bon dia al Portobello Market... encara q Salva estava un poc fins als coquis de q jo me parara a mirar collars... AH!! I me vaig adonar q les coses se mouen! Misteriosament!!... El vaig dur a la tenda de roba rara q vam descobrir Ana i jo, q estava dins d’una especie de teatre... i quan vam arribar, eren collars, bolsos, pastissos... vaig quedar com una loca! Jajja... I jo “te jure q aci, hi havia fileres i fileres de roba...." Increible! Se veu q son com espais rotatoris. Una pasa.
Tambe vam descorbrir q el mercaillo era mes llarg del q havia vist amb Ana! Molt mes... fins i tot, incloia una part un tant “sospitosa” (de coses manguaes, vaja). Era tan llarg q, pa tornar, no sabiem d’on agafar un metro i ens va tocar seguir una wela com si forem espies, pq haviem vist q preguntava per ell. I parlant de metro, Salva no feia mes q repetir “Mind the gap” (la frase q te diuen abans d’obrir-se les portes).... jeje... la veritat es q marquen un monto les “d” i es wai... i ahi anavem els dos “mind the gap, mind the gap...” cuales parrots. Ens vam equivocar unes quantes vegades de linea, estavem com atrapats en la Circle Line, sense poder sortir... i clar... aixo acaba en desfases mentals i me va vindre a la ment “la mierda la sole”... encara m’estic partint... pq nomes arribar a casa, vam busar el video al youtube... “quien ha sio? Sole... q mierda eres sole...”... jajaja. Vam descobrir tambe q sota un dels ponts del tren, hi havia una peaso pista de skaters on feien filigranes d’exies per l’aire. Pero a Salva, el q mes li va impactar, va ser un punky de conductor d’autobus.
Despres vam anar a intentar dinar... intentar, pq no ens voliem gastar pasta, ni voliem entrar a tancar-nos a un lloc... total, q vam acabar entrant a un Boots (q son les farmacies d’aci) i sentats al Green Park. Va estar genial, pq al Green Park (com a tots els parcs de Londres) la gent va a dinar o a prendre el sol, i els caps de setmana sempre esta ple. La gespa es com la sorra de la platja: grups d’amics, pares i mares amb els seus bebes, gent amb traje i corbata rollo executius... tots units per la voluntat d’un trosset d’espai verd i a l’aire lliure. Em va pareixer una gran idea per escapar de l’estres del treball. Com quan ixes al jardi de la UJI a dinar si fa solet... pero en gran, i en mes gent! A mes, si et quedes sentat una estona, pots vore desfiles de personatges interessants: unes lolitas, uns tios raros en traje fent fotos a la gent disimuladament, jipis fent bambolles de sabo, rabinos... jo q se. De tot. I d’ahi ens vam anar a fer el tour “tipic” de Londres... com el Buckingham Palace, el Big Ben, etc.
El q mes em va agradar va ser el passeig q hi ha del Buckingham Palace al Big Ben, pq has de travessar el St. James park. Un altre parc gegant amb llacs, signes, gansos, ponts, verdor, gent passejant... i esquirolets domesticables!! SI!!!!! Estan tan acostumats a la gent, q no fugen! I tot aquest passeig, acompanyat d’un soft icecream (eixos q te ixen a xorro)... mmm... meravellos!
I per acabar el dia, encara q plovia a ratos, vam decidir acomplir la nostra promesa a Dios: sortir per Camden per la nit. I aixi ho vam fer... no molt, pq el tren sortia a les 11.30, pero tenint en compte q la gent comensa a mamar-se a partir de les 5 de la vesprada... no va estar mal. Vam anar a un lloc anomenat “The end of the world”. Una pasada... era un lloc en dos pisos, pero el de dalt era mes rollo balco. A mes, hi havia gent de tot tipus mesclada: punkis, pijos, skins, heavies, gothics, emos... jo q se, pero tots de bon rollo. Igual te veies passar a un en una gavardina negra de inspector gatxet fins als peus, q a un en un polo i nautics. Me va encantar q aixo no fora motiu de no estar tots en el mateix pub. Pero lo millor va ser la musica! Posaven Madness!! I altres grups q a Salva el trastornaven i comensava a enviar sms a la gent pa contar lo q estava sentint i donar enveja cotxina... Ens vam fer 2 o 3 pintes i ens vam anar... (jo me volia quedar mes i empalmar pillant el tren del dia seguent, pero Salva se va rajar... ahi queda eso). I nomes afegire q, de torna en el metro cap a Waterloo (q esta comprovat q sempre algo ha de passar...), va pujar un tio vestit com el de la naranja mecanica... amb les pestanyes pintaes i tot... pero no pareixia una “disfressa”... mes be, pareixia el seu look... Clar, no vaig poder evitar fer-li una foto amb el mobil... pq lo millor es q anava amb els ulls tancats i cantant!
- El diumenge pel mati, despres de tot el trote, vam decidir descansar. Com el nostre sinyor. I per la vesprada vam agafar el tren amb tranquilitat, i vam anar a Windsor. Todo ello aderezado amb un soparon al Nando’s... el lloc eixe de pollastre i creilles portugues... On hi ha 4 nivells de picant... Jo, pensant q a Salva li agrada, vaig triar el nivell 3... Mal... Molt mal... pq despres encara s’afegirem salsa peri-peri (q tb hi havia de diferents nivells de picant), i la cosa era inmejable! Menos mal q pots beure tota la coca-cola q vulgues... pq si no, directament mors. Pero Salva ahi estava, plorant i menjant, mes felis q una regalis.
- Finalment, el dilluns vam tornar de nou a Londres. Primer el vaig dur a la meua universitat 2 horetes pel mati, pq jo havia quedat en la meua supervisora pa acabar unes histories, i aixi vaig aprofitar per ensenyar-li el meu castellet. Quan arribarem a London, jo tenia molt clar el q tocava: London Eye. Per qui no ho sap, el London Eye es una noria gegant, des de la qual pots vore la ciutat des de dalt... com un catamaran, pero en forma de noria. El viatget dura uns 45 minuts... i val 15 pounds... pero va valdre la pena. No es algo q s’haja de fer precis si vas a London, pero si tens temps, pos esta wai. Lo millor va ser q te fan una foto en un punt determinat del viatge... com en Portaventura... i nosaltres vam fer una performance especial per a eixe moment... no dire mas... mireu la foto adjunta!
I del London Eye, vam anar al London Bridge... o millor dit, a tota la part de ponts consecutius i distints q hi ha prop del Tate Modern (un museu molt xulo per fora, pq esta ple de grafitis gegants). En eixe passeig pel riu, ens van passar coses prou gracioses: perimer, unes ties se van posar en salva fent una gracia per a apareixer en la foto amb ell (quan lo q estava fent jo era posar l’automatic...), despres, li demane a un xic fotograf q ens fera una foto amb el pont mes bonic de fons (pensant... buah... si es fotograf, ens fara una foto de puta mare), i en fer la foto ens trau sencers a nosaltres, i un tros de pont! Q dius! Jo no vull ixir sencera!!!!!! Jo soles vull ser part del paisatge i q ixca el pont... i tu eres fotografo? Jeje... Pero lo millor va ser q vam coneixer a Sandro! Jajaja... En realitat, no m’enrecorde com li diuen al xic. Era un tipet sudamerica q se’ns va apropar i me va demanar q li fera una foto amb eixe pont, pq s’havia deixat al camera a l’hotel, i despres em va donar la seua tarjeta per a q li la enviara per mail. I el vaig batejar com a Sandro, pq tenia cara total de Sandro.
Despres pa dinar, Salva volia de nou anar al Boots. Q dius... ja esta be! Pero a ell li agrada anar sobre segur... Aixi q vaig fer un fifty fifty, i vam compar un sandwich al Boots, i un altre al Subway (de peperoni! Jo sabia q el peperoni l’anava a seduir...)... i ara ja no sap si boots, nandos, pizza hut o subway... su estomago se debate... jeje. Vam dinar seguts a les escales de Trafalgar Square, on esta la National Gallery, i vam descobrir q MAI li has de tirar res a un colom londinense... pq despres de la primera molla, te ataquen! Quieren mas! Son assassines totals... i se piquen entre elles... I clar, despres vam entrar a la National Gallery a vore els girasols de Van Gogh... q dius... esto es todo? Jo m’esperava tant i tant... q me vaig quedar despaga. Vale, estan xulos, pero no se... es la meua opinio, pero me van impressionar molt mes alguns altres quadres q vaig vore (“anem a vore els de guerres”, deia salva...). Finalment, despres de fer patir un poc a salva en la tortura dels museus, caminant vam anar a Carnaby Street, on estan totes eixes marques cares de Merc, Ben Sherman, etc. I salva va carregar com una cosa mala! No una, dos coses se va comprar! Un polo i una camiseta. La veritat q eren tendes super xules, pero tambe molt cares. I clar, despres me tocava a mi... el vaig dur a Oxford Steet (el carrer de shopping per excelencia), i vam entrar a H & M... “ara me toca a mi... te vas a entarar!”. I clar... ahi el pobre ja no podia mes... i ens vam anar directes a casa carregaets de bolses.
El cap de setmana seguent, previsora de q era el meu darrer cap de setmana conmigo misma, men vaig anar sola a Camden a passar el dissabte, a despeir-me de les tendes lolita-punk-gothic, dels noodles, etc. jo sola. Per poder comprar o no, provar-me coses o no, jo sola. Sense agoviar a ningu, i sense q ningu m’agoviara a mi. I va ser genial: la camera i jo. I les tendes i jo. Em vaig recorrer tooootes les tendes, totes! sobretot comprant regalets. I bueno, com a anecdota d’eixe dia contare q un tipet d’una tenda, provant-me una falda nepali (o noseq), m’estava ajudant a nugar-la per darrere i me diu “oh.. where are you from?” “espanyola” “oohhh, nice... yo tb ser espanyol” ... y resulta q va naixer en salamanca. I me posa la falda i me diu “oh... culo grande”... i jo el mire pensant (seras fill d puta!), i li dic “aixina no vas a aconseguir q te la compre...” i me diu “q?? Como?? ... grande no es great? Nice?” i jo “no!!! Eso es bonito,... bonito.... grande es big” i el xic, tot apurat, q havia volgut fer una gracia en espanyol... i li havia ixit el tir per la culata... Pero clar, em va vore q jo em partia de la risa, i q no m’havia ofes, i tb se posa a riure. Me pixava, i damunt de dir-me culo gordo, va i li vaig comprar la falda! (q despres la vaig vore mes barata, per cert...).
Visita 2: mi jefa!
Resulta q un dia, de sobte rep un mail de la meua jefa en espanya... “voy y nos vamos a ver el miercoles o el jueves”. Ala... Se preguntareu si va vindre apostes a vore’m, no? No. Havia vingut en la gent de la universitat per a majors de la UJI a fer uns cursos d’angles a London, i de pas, va vindre a vore’m. Jo vaig pensar: la dure aci, la dure alla... No. “me da igual, no quiero ver nada. Solo quiero ver la universidad y lo q haces”. Bueno... pos aixo vam fer. La vaig arreplegar de l’estacio de trens d’Egham, vam vore la universitat, ens vam posar al dia, i se va quedar flipada de totes les coses q havia fet durant aquests 2 mesos. Diu q, normalment, no te fan “tant de cas”. Pero jo en cap moment m’he sentit sola en la universitat, al reves. I clar, se va quedar contenta... i jo mes, de no haver-la “defraudat”, q sempre vaig en eixa por.
I per ultim vaig tindre una 3a visita! Aina, la meua cunyaaaa. Va vindre en el q era el meu ultim cap de setmana en Egham.
Aina estava super-ansiosa de vindre. Tots els dies, des de que va comprar el bitllet feia un mes, me dia “eh... q ja estic ahi!” jajjaa... i al final, aci va estar. Jo havia preparat dos dies de activitats incesantes, pero la veritat es q me vaig passar un poc... i la pobre va acabar agotaeta.
- El dijous vam anar, de nou, al Windsor Great Park (q tb se li diu Virginia Water Park). I si vinguera algu mes a vore’m, el tornaria a dur, pq val la pena. Aquesta vegada, vam fer el recorregut per l’esquerra del parc, pq jo havia vist q hi havia com una especie de restes romaniques i volia voreles. Tambe vam descobrir unes cascades amagades molt boniques, on jo em vaig dedicar a trepar com una cabra i Aina patia per si me pegava un bac! El passeig es va allargar, pq jo volia arribar a les restes, i se’ns va fer super tard... eren vora les 9 de la nit, i si voliem tornar, ens quedava un pateig de mes d’una hora. Aina estava ataca per el fred, els bitxos i la pluja... i vaig pensar de buscar un bus q estiguera propet de la part del parc on estavem... pero l’ultim bus havia passat a les 6! I eren les 9... Total, q vem una gasolinera, i pregunte on estava l’estacio de tren (pq tb hi ha un tren egham – virginia water park), i me diuen q a 5 minuts caminant. I alla anem, amb fred i banyaetes, comencem a caminar. Aina se parava, pq li picaven les cames i creia q se moria... i jo nomes volia q arribar a algun lloc segur (pq anavem per una carretera on no hi havia quasi cases...). I al final, quan ja anavem a pegar la volta pq creiem q eixe no era el cami (duiem mes de 15 minuts cominant...), un welet amable al q adorare sempre, va passar pel nostre costat i ens va dir q ens duia en cotxe. Com q no estavem en situacio de posar moltes pegues i el welet pareixia amable i decent, vam acceptar. I ens va dur a l’estacio. Despres, com q Aina volia sopar a algun lloc especial, la vaig dur al Nando’s (esta vegada demanant el nivell 1 de picant...), i despres vam tornar a casa caminant.
- El divendres vam matinar un poquet i vam anar a Londres. Vam tindre mala sort, pq va ploure molt eixe dia, pero be... vam anar a Camden i a vore el Big Ben. En Camden, vam dinar noodles amb pollastre, ja q Aina se moria per provar-los. La veritat es q estan tan bons... i despres vam pegar unes voltetes, on Aina va quedar flipa de les pintes de la gent! Jaja. “Una xina en tatuajes!”. Sobre les 4 vam tornar a casa, pq jo havia quedat en la gent del departament per a fer un sopar de despedida en Windsor. Total, q se dutxarem, se mudarem i pillarem el bus cap a Windsor (un bus on unes loques no paraven de cantar, mal... molt molt mal..., i se van sentar unes dones davant de nosaltres q feien una peste impressionant... de les de bossera...). I be. Jo estava molt emociona, pq va vindre mes gent de la q creia. Vam anar a un oriental super bo, q resulta ser una cadena (Wagamama), i de la fam, Aina i jo comensarem a jugar amb els palillos... Despres vam anar a una discoteca (club, q se diu aci) q coneixia Siobhan, q se dia Liquid. El lloc en questio valia 5 pounds (sense consumicio!), i en l’entrada hi havia un matxaca d’estos mono-neuronals, q a Sebastian no el volia deixar passar pq la seua jaqueta duia caputxa!!!!!! Se pot ser mes borinot?? Bueno, pero vam entrar pq feia fred i ningu sabia d’un lloc millor... El lloc estava un poc buit al principi, pero va ser molt gracios. En la pista nomes hi havia 2 ties, ballant com si s’acabara el mon (en el limite de lo sexy y lo rebuznante...)... i clar, tothom les mirava rient-se. I de sobte, tiren un xorro de fum d’eixe de discoteca sobre elles, i una se pega un bac de cul, q se va quedar espatarra en terra... jo creia q me moria de risa... pero esq Aina estava encana... va estar almenys 15 minuts partint-se i senyalant-les. Quan ja se va omplir un poc, vam anar a la pista... i be, tot era musica q jo no coneixia (nomes la de umbrella ella ella e e e ... jeje). Cristiwisti anava en el seu gorro de cocodrilo dandee, i pareixia Pocholo fiesta Ibiza... tota desinhibida vinga al ballao... va estar be. Aina estava un poc feta pols i no ballava massa, pero despres ens vam canviar a la pista de la musica dels 80 i alli ja ens ho vam passar millor. I van posar la de “Build me up Buttercup!” ... ahi si q va estar wai. I res, despres tornarem a casa en el taxi mas caro del mundo... pero a mi me va valer la pena.
- El diumenge, en un intent d’aprofitar al maxim la estada de Aina, vam tornar a Londres. Esta vegada ens va acompanyar Cristiwisti. Vam anar a Notting Hill, on vam dinar un hot dog gegant sentades en un portal, i despres vam anar a Hyde Park. Jo encara no havia estat a eixe parc, pero la veritat es q es xulissim. Es molt mes gran q Green Park o St James Park. I te dos llacs: un completament rodo ple de signes i pardalets varios, i un altre mes llarg. Ens vam ajocar en diverses parts del parc, fins i tot prop del monument de Lady Di. Aina va provar el soft icecream i despres ens vam anar a casa pq Cristina i Aina estaven molt cansades. Casi vam vore mes metro q ciutat, pq no lis avellia molt caminar (super-pixeres, super-canseres, ... de tot). Jo volia mostrar-lis Covent Garden i despedir-me d’eixa zona de la ciutat tambe, pero no va poder ser. De cami a casa va passar algo gracios: primer, en la parada del bus hi havia uns xiquets serrils (d’uns 9 a 12 anys) vinga a fumar, de fer vandalisme i a morrear-se alli... a les 10 casi de la nit d’un dissabte, q es com les 12 a espanya... i clar, Aina tenia por! Pero no parava de mirar, i un dels xiquets ens va tirar una llauna de birra contra el mur de la parada del bus... i jo li vaig dir “come here, come here”... pero no van vindre... I despres, en l’autobus, el busero (q ja el coneixia de vista de varies vegades, i es al q li la vaig liar en el bonobus la 1a setmana) ens va preguntar si Aina i jo erem germanes, i jo li vaig dir q no. Despres me diu “ella es mes guapa” (senyalant a Aina), i li dic “clar, pues be”... i li diu a Aina “es pa posar-la celosa” (i aina, q no entenia res d’angles, va fer cara de “je je”). Res, pugem, i al baixar, me diu “ella es guapa, pero tu eres gorgeous”... i va, i me regala una barra de xocolate Mars!!! Jajaja. Q bonico el busero.
El diumenge que se’n va anar Aina, despres d’acompanyar-la a l’aeroport amb l’autobus de la muerte, vaig quedar amb Cristina per vore el partit de la final eixa Espanya-Alemanya. A mi el futbol me la bufa prou... pero tb volia fer algo “especial” amb Cristina abans d’anarme’n, i un diumenge per la vesprada no hi ha res obert... total, q anarem a The Crown a vore el partit. Al principi erem les uniques espanyoles del bar, pero em vaig adonar q tothom suportava a Espanya... nomes un grup d’erasmus alemanys xicotet suportava a Alemanya... pobrets... tots seriets. I va ser prou entretingut, rodejades de tiacus super grans, pelats, de pintes fins al cul, q animaven a Espanya i q damunt, ens felicitaven a nosaltres! Jaja... I me dien “si... espanya se mereix guanyar pq ha jugat millor... patapim patapam...” i jo, q no tinc ni idea de si jugaren millor o pitjor, me sentia alagada i tot. A mi Espanya me la bufava un poc, estava mes concentrada en els natxos i la pinta... pero tothom venia a dir-nos coses de sobte. I li vaig preguntar a un xic, q per que tenen tanta mania els anglessos als alemanys, i me va dir q es per la guerra! Toma ja! Esq son lo pitjor... com si tots els alemanys foren nazis... me va pareixer tan trist. Pero be, Espanya va guanyar i vam descobrir q hi havia una xica espanyola mes al bar, camuflada entre els erasmus alemanys. Resulta q estudiava al Royal Holloway, pq com son 3 anys de carrera nomes..., i era super-mega-wai... i su papi estava en el campo, pero ella no habia podido ir pq no habia vuelos... (a tot aso els pares vivien en Sud Africa at the moment... propet de Viena...). I res, despres tb vam decobrir un 4o pasajero, un xic mantxego q feia un master alli. Una vesprada entretinguda... pero la tipeta esta plorant i cridant a tothom, com sis’acabara el mon...
Despres s’havia fet tard... i vaig pensar... taxi o john? I com eren vora les 11 i a John li venia de pas, me va arreplegar... pero me va dir en el sms “tu i ningu mes”... i jo no li havia dit res! Pero me va contar q li havia passat q de vegades, l’havien emprat de taxista... Pobret... esq es mes pobret...
I el dilluns, q ja era el meu ultim ultim ultim dia... vaig amaneixer en depressio matutina. Sabia q algo m’havien preparat en la uni (pq Sara es poc discreta i a Ana tb se li va escapar algo). Aixi q volia fer unes muffins i gastar part del menjar q no me volia endur darrere... pero no podia. No tenia ganes de res... Nomes de pensar q m’havia d’acomiadar de la gent, i tornar a comensar de 0 en un altre lloc, i ara nomes pa un mes... Pero bueno, me vaig alsar i me vaig dutxar sense ganes, i tot va cobrar un altre color. Era eixa sensacio de caminar cap a la universitat, o cap a casa, sabent q les coses q veus potser no les tornes a vore, el gat gros i cansat, el color de les fulles a les 8 de la vesprada (no les 9), etc. Com fotografiant amb la mirada tot allo que, uns dies abans, passaves desapercebut com un fons mes, i q ara se torna digne de memoritzar. Com l’olor de les flors quan plou i camines sola.
Vaig tindre l’ultim dinar en Cristina en l’edifici del castell, i com no, em va convidar... pq sabia q estic en les ultimes de diners (pq entre la vida aci, les visites, els regalets, etc. m’he deixat un pasteron!). Tambe va ser un d’eixos dinars de “ara o nunca” q deia abans... ens vam volcar l’una en l’altra, i vaig descobrir q ella tampoc ha suspes res mai en la vida! Jajaja... q fort... salva q se dedica a humillar-me amb aixo, i ara hi ha mes gent com jo!
I despres del dinar, va vindre la festa “sorpresa”. Sara havia fet la seua tarta especial de xocolata, ja habitual i famosa en les tea parties del departament. Hi havia molta gent! Tots diguent-me adeu, q torne, etc. Sobretot pa mi va ser trist... pq sabia q potser, encara q torne, eixa gent ja no estara alli. I me van firmar una postal entre tots i despres cristina em va donar una d’ella sola (pq ningu li havia dit res de la festa... pobra...) i ara ja en tinc 4 postals firmades! Toma! I de sobte... entre la gent, apareix Courtenay en la seua panxa super-embarassada i l’home!! Q jo creia q ja no la voria des del dia d’Oxford i havia vingut de sorpresa per a la meua festa... I el millor de tot va ser q em van convidar a tornar en Octubre a passar una setmana, pq faran com unes jornades, i tothom es va oferir para albergar-me en su morada... q wai! Pq aixina si q mola! Barat i bo!
I despres d’alguna llagrimeta i molts abrasos, vam continuar la “festa” de la meua 3a despedida en The Crown, pa no canviar costums. Nomes vam anar 6, pero me va servir de transicio per a no anar-me’n capa casa com alma en pena... Vam pendre unes pintes, uns natxos, unes creilles amb toppings, tot sa... i despres cap a casa. Jo creia Jason, per exemple, voldria anar a sopar tots junts per dir-me adeu. Pos no senyora. No sols no me va fer ni puto cas, sino q quan creia q m’anava a dir “q pena q ten vages, o q te vaja be, etc.”, me va dir “fragaras la cuina, veritat? Pq basicament eres tu la q l’has utilitzat”. Ala! Ja has perdut el viatge a Espanya... Li vaig dir q si (encara q no era jo q l’havia embrutat, pero me donava igual, pq estava prou neta), i lo millor va ser q el dimarts Simon, el novazelandes, l’havia netejat!! Jajaja...
I s’acabo. Pq he de parar ja... q duc escribint este mail uns dies... pa q tinguera una continuitat. I nomes dir q soc felis aci, si, pero crec q ho soc pq se q ahi hi ha molta gent esperant-me i q vol q torne... i m’encanta pensar en el dia q vos torne a vore a tots i totes.
I mentre continue acumulant SKYPE moments amb la familia, amb salva i amb qui te un ratillo. Es molt gracios quan parle (tots els dies! En la mami i jose). I puc vore a la iaia Eusebia (q no diu res, jo creia q em parlaria com li parlava a la tele...), i al iaio Jose, q me fa el parte de tots els seus nous dolors, i ma mare xilla cada vegada q me veu conectada, ignorant q darrere hi ha mes persones q la escolten! I es molt gracios “no veo nada, no oigo nada...” pq te els altaveus apagats i jo no he conectat la camara. O si tinc pressa, me diu “quieres q suba a tu tia?”... fent caso omiso de la meua pressa. O quan no estic connectada “te he llamado, y no estabas!”... pq pensa q encara q no estiga, me sona el mobil o un busca q me diu “tu mare te llama!”.
I aixi, lo quotidia es torna especial. Pq ho veus des d’aci, i t’entra un “noseq” de voler estar ahi q t’emociona, i aixo es lo mes especial del mon. I de sobte, oblides q estas a un lloc especial, perque lo especial es torna quotidia... i passes de mirar-ho tot amb admniracio i considerar-te afortunada a cada moment per estar coneguent un altre territori, a saludar amb complicitat a la dona q te dona un Latte tots els dies o a fer bromes a l’autobusero i s’enrecorda de tu.